Com es coneixen tots tres?
Oriol Lapeira: L’Iñaki i jo ens vam conèixer a P3. I a en Marc després, a Primària. Som de la mateixa escola els tres, del Centre Escolar Valldaura de la Prosperitat.
Iñaki Sola: Vam fer tota la vida junts fins que cadascú va anar per la seva banda a la universitat.
Marc Lesan: Malgrat això, vam mantenir el contacte amb els amics del barri. El típic de quedar el cap de setmana per anar a fer el kebab o el que sigui pel barri. Estem molt enllaçats a la Prospe.
O: A la secundària establim més el grup i, en acabar la universitat, ens va sortir el projecte.
En quin moment pensen en fer un pòdcast?
I: Vam veure que el món dels pòdcast era una merda. Que qualsevol podia agafar un micro, dir quatre coses i fins i tot tenir oients. Nosaltres ens creiem graciosos, d’alguna manera, i ens agrada parlar de temes. Vam veure que quan ho fèiem fèiem riure a molta gent quan estàvem prenent alguna cosa. Ens vam plantejar fer un pòdcast de sàtira. Ho pensàvem polític, allunyant-nos del tema del futbol o així. Va sorgir la idea de l’Arrabassada, que era el lloc on la CNT portava els opositors polítics durant la guerra civil i els “ajusticiava”. Va costar una mica que arranqués el tema, però, finalment, el gener de 2023 vam fer el primer programa sobre habitatge.
O: Ens vam reunir per primer cop l’agost de 2022.
M: La típica xerrada d’amics a les dues de la matinada que algú acaba dient que podria ser un pòdcast. Amb la diferència que va sortir una idea amb cara i ulls i un guió que vam trigar sis mesos a dur a terme.
O: Des d’un primer moment, vam tenir molt en compte que el pòdcast havia de ser en català. Aleshores, no parlàvem en català entre nosaltres, parlàvem en castellà. Fins que no vam gravar el primer episodi, parlàvem castellà entre nosaltres.
I: Aquesta és una mica la història sucosa del nostre pòdcast. Feia vint anys que parlàvem en castellà entre nosaltres. Vam tenir molt clar que, per les opinions polítiques que teníem els tres, havíem de fer-lo en català. No podíem anar predicant el que predicàvem per Twitter i fer això en castellà. Si havia de sortir natural, havíem de parlar en català sempre i aleshores vam decidir canviar l’idioma amb el que parlàvem entre nosaltres. Des de llavors no s’ha tornat a parlar una sola paraula en castellà entre els tres. És cert que les primeres vegades ho fèiem sense mirar als ulls, una mica de costat. És estrany canviar l’idioma amb el que parles amb algú. Però, després de vint minuts, ja va estar.
M: Després del primer programa ho vam normalitzar. Vam fer un procés de deconstruir l’autoodi que tenim. Si som gent que amb les nostres famílies que parlem en català, perquè ens estem relacionant en castellà?
Els neix, gairebé, d’una necessitat?
O: En Marc i jo parlem en català amb els pares. Ja no tenia sentit que parléssim en castellà. Va ser una forma de normalitzar la situació. El pòdcast va ser l’excusa.
I: A Nou Barris hi ha un ambient que et força a parlar en castellà amb tothom. La primera interacció amb el forner o el cambrer sempre és en castellà. Això porta a situacions com que jo amb la parella de l’Oriol parlava en català i ell amb la meva també i entre nosaltres parlàvem en castellà. Jo estic molt content amb el canvi. També és un revulsiu al nostre programa, que atreu a la gent.
O: Però, no ho vam fer per això, ho vam fer per militància.
M: Al final, també parlem de moltes altres coses, no només de llengua. Perquè, a vegades el debat està més centrat en parlar de la llengua que no en fer coses parlant la llengua. Això em frustra molt.
O: Nosaltres fem contingut humorístic, en català, però sense que la llengua sigui el motiu.
Ha estat difícil el canvi?
O: La gent pensa que és més difícil del que realment és. Després del primer dia, ja estava normalitzat.
M: És cert que hi va haver una etapa de transició.
Tenen la sensació que han canviat el seus hàbits lingüístics més enllà del grup arran de la decisió?
I: A mi, personalment, sí. En ser castellanoparlant a casa, notava certes mancances amb la llengua. Has de tenir en compte que a la nostra escola molts professors es passaven la immersió lingüística pel forro. A classe, al pati, la interacció era en castellà. Era impossible sortir de la bombolla. Ara que ja hem sortit, abans de dir una castellanada miro de fer l’esforç d’anar a mirar al diccionari com es diu. També perquè amb el català sembla que no passa res per parlar-lo malament, que és un altre efecte de la minorització. Quan algú diu “haiga” en castellà, tothom s’escandalitza, però no passa el mateix quan algú diu “tinc que” i no “he de”. Encara que sembli una bajanada, és una manera de dir que és una llengua de segona.
M: A Nou Barris la gent surt de l’institut que gairebé no parla castellà. Per desinterès o per vergonya. Perquè noten que tenen una mica d’accent i ja no el fan servir. Tenim amics al quals una part de la família els parla en català, però ells no el fan servir mai i els parlen en castellà. Tot també ve per un component de vergonya, de no sentir que el teu català és del tot pur.
O: Tampoc hi ha una necessitat de parlar català Nou Barris. L’únic moment en què el parlen és a la classe de català. Llavors, la gent surt sense saber-ne. Al nostre curs, de cinquanta alumnes, només dos o tres érem catalanoparlants. Et veus una mica engolit per la majoria i això condiciona molt els teu hàbits lingüístics.
M: I s’alimenta amb discursos lerrouxistes que diuen que és una qüestió de classe i que el català només es parla a les altes esferes. Aquest discurs, que pregonen alguns com Jordi Évole, és més classista que cap altra cosa. Implica que ningú a Nou Barris pot parlar català de forma normal.
Més enllà de la qüestió de la llengua, sobre Nou Barris s’hi aboquen molts altres tòpics. Pensen que això també els determina al pòdcast?
I: Nou Barris té una llarga història de lluita veïnal. Els veïns i les veïnes de Roquetes van fer el clavegueram ells sols perquè l’ajuntament no el feia. Quan s’havia de posar un semàfor a la Meridiana perquè la gent passes, es van tirar pedres als cotxes. Aquesta lluita social i veïnal l’hem viscut molt. Però, últimament, el que es veu és una altra cosa, hi ha una desafecció per les lluites socials. El fet que molts joves estiguin més influenciats pel discurs de TikTok i d’extrema dreta. Fa llàstima que un barri que ha estat referent de les lluites socials ara sigui un barri on Vox és la tercera o quarta força política.
M: Suma-li la desmobilització política general, que tots els sindicats estan endormiscats o el post-procés. La CUP està gairebé a nivells del PACMA a Nou Barris.
O: Pel que fa al pòdcast, no ens limitem només al nostre barri pel que fa als temes. Trenquem una mica els esquemes del que, possiblement, sigui l’agenda del nostre barri.
M: No sempre parlem de Nou Barris, però potser ens influeix haver viscut a Nou Barris.
O: L’únic tema que hem fet sobre el català, sobre el català a la perifèria, sí que estava molt lligat a la nostra experiència vital. Més enllà d’això, els temes no són inherents al barri.
M: Poden ressonar en qualsevol jove dels Països Catalans amb una projecció de futur d’estar fotut.
Són molt crítics amb el seu barri. Han arribat a pensar que, potser, en algun moment, aquest procés els pot generar una mena d’autoodi per la qüestió de barri?
I: Nosaltres ens estimem el barri i valorem molt ser allà. Les festes que esperem tot l’any són les del barri.
M: I mira que hi ha gent que diu que no som reals.
I: Ens n’enorgullim, però s’ha d’acceptar el que estimes amb les seves imperfeccions i defectes. Nosaltres ho fem. Però, hem d’acceptar, també, que tenim un problema de minorització lingüística del català, que hi ha un problema d’auge de l’extrema dreta… Al final, idealitzar-lo i pensar que el teu barri és el millor del món penso que és dolent. Si algú ens vol criticar per això, està en el seu dret.
O: Ningú millor per criticar el barri que algú d’allà. De fet, moltes de les crítiques que es fan des de fora que són sobretot pel tema de la inseguretat, nosaltres no les compartim perquè no creiem que sigui veritat. Però, amb l’aspecte de la catalanitat sí que és una cosa que ens ha configurat. En molts moments sents que ets minoria al teu barri en aquest aspecte.
M: El vot el vehicula l’eix nacional, bàsicament. No crec que la gent voti el PSC perquè és el partit d’esquerres. Porten dècades fent polítiques neoliberals. El voten perquè és el partit de sempre o perquè és el partit que en termes espanyols de política coincideix més amb el que vol la gent. També hi ha una desafecció general amb els polítics, però quan van a les urnes voten en clau espanyola.
O: També hi ha molt fetitxisme. Hi ha gent que idealitza molt la Prospe.
I: Idealitzar no serveix per fer millor el barri.
M: Estima el teixit veïnal, odia els cunyats del barri.
Per què creuen que hi ha aquesta dificultat del catalanisme per assentar-se al barri?
I: És un tema incòmode. Aquests barris de la perifèria van ser construïts a finals dels cinquanta i gran part de la gent que hi va arribar era gent vinguda d’altres parts d’Espanya en un context de franquisme i repressió lingüística i obrera. La gran part del barri són segones o terceres generacions. Quan es crea un nucli tan gran de població d’Andalusia o Extremadura on tothom parla castellà, quina necessitat hi ha de parlar català? Això fa que al meu avi, que porta seixanta anys vivint aquí, quan li arriba una carta de La Caixa en català li ha de llegir me mare. Hi ha un tema de desafecció, de no voler saber res de la catalanitat.
O: Hi ha culpa individual, però també col·lectiva. De com es van construir aquests barris i de com no hi havia possibilitat d’integració perquè el franquisme no permetia que s’aprengués la llengua.
M: I la capacitat d’integració ara tampoc és gaire millor.
I: La culpa és més del context que no de les persones.
O: D’altra banda, si ens fixem en l’1 d’octubre de 2017 o el 3, hi havia moltíssima gent mobilitzada defensant el barri.
I: Fins i tot gent que de primeres no seria catalanista.
O: Molta gent del barri, a banda, veuen els seus orígens qüestionats per les reivindicacions nacionals catalanes. Però, tampoc som analistes polítics. Després, les rufianades d’intentar arribar en castellà en aquests barris, potser sí que funcionen per millorar resultats electorals a l’àrea metropolitana, com va passar en les últimes eleccions catalanes en què ERC va ser segona força en molts barris, però tampoc han estat una millora i potser s’ha renunciat a massa coses per eixamplar la base.
M: Hi havia altres maneres d’acostar-se als barris que podrien haver estat molt més útils. Per exemple, fent política municipalista sense deixar de ser catalanistes ni de parlar català. Però, que ho pensin els polítics, que per això són professionals d’això. En l’episodi amb la CUP, comentàvem que potser es trobava a faltar que s’acostessin al barri. En general, a Nou Barris veiem als polítics com unes figures que tenen el barri deixat o hi tenen algun regidor que només vol el càrrec per fer d’ascensor social -com podria ser Janet Sanz. Cada quatre anys, venen aquí, fan el seu míting a la plaça Ángel Pestaña perquè és un lloc simbòlic on hi havia hagut barraques, mira que guapo el Pablo Iglesias, mira que guapo el Bob Pop, fan la foto i se’n van.
I: Ni venen, a vegades.
M: Exacte! I allà segueixen els esvorancs, les obres per fer, els casals per construir…
O: Hi ha un discurs lerrouxista en què es relaciona el català amb una cosa burgesa i això ha fet molt mal. El PSC esperona aquest discurs i per aquí és d’on plora la criatura.
Una cosa que sorprèn del seu pòdcast, en relació al panorama de creació digital en català, és que es posicionen políticament i, fins i tot, partidistament…
M: Últimament, sembla que la gent tingui por a donar opinions polítiques o que vengui la cosa apolítica.
I: Fa por perquè posicionar-te políticament en aquesta banda -perquè si ho fas a l’altra no et porta tants problemes- pels creadors digitals vol dir que moltes marques es facin enrere. Sabem que hi ha certes marques que mai ens patrocinaran perquè diem el que diem. Ningú vol patrocinar un pòdcast que diu que l’habitatge hauria de ser un dret públic i que molts immobles dels bancs s’haurien d’expropiar.
M: Amb el nostre missatge, seria molt difícil entrar a la Corpo o al Grup Godó.
O: Tenim el debat sobre si ens estem tancant portes. Jo crec que sí. Però, la nostra raó de ser és el discurs polític. Ara es porta més el contingut blanc. Ja està bé, cal espais no polititzats perquè la llengua ha de ser rica en tots els aspectes, però entre els joves falta molt el contingut polític. Tanca moltes portes. Trobes que molta gent no vol venir com a convidada perquè parles de certes coses que potser els incomoden i això els pot fer perdre seguidors.
M: Fins i tot representants polítics.
I: Fins amb persones que es posicionen políticament. Si em dius que és algú que no es posa mai en política, ho entenc. Però, ens ha passat amb gent que hem anat a buscar perquè és algú que es posiciona. També perquè a vegades tot ha de passar per mànagers i persones intermèdies, que són paràsits, doncs no ha sorgit. Però, perquè ens vinguin a vendre la moto, potser millor que es quedin a casa. També hi ha molta gent que agraeix que hi hagi un pòdcast que no es talli, que s’adreci als joves i no sigui un sermó de dues hores.
O: És veritat que la nostra afinitat amb l’Esquerra Independentista és clara, però no som partidistes. A l’últim programa, de fet, els vam donar força canya. No volem que ens fagocitin.
I: Diuen que som els cadells de la CUP i ni de broma.
M: L’Arrabassada no fa presoners.
No esperen gens la trucada de Ràdio Primavera Sound o Estrella Damm…
I: Al final, també és veritat que a vegades, si arribes a un nivell de fama molt bèstia, veuen que t’han d’agafar sí o sí. Això va passar amb el Joel Díaz.
M: Sense voler ofendre en Joel, que encara diu prou coses a la Corpo, això és el que passa quan fas un projecte independent i s’interessen els mitjans convencionals. Et fagociten i volen més els teus seguidors que el teu contingut. T’exprimeixen, t’assimilen i, o entres a la seva roda de productivitat o et fan fora. Una mica es va veure al Zona Franca.
O: Si féssim un pòdcast d’humor sense contingut polític, seria molt més fàcil. Entres al canal d’EVA i no hi ha res de contingut polític. Ho entenc, però també crec que els joves poden parlar de coses polítiques sense problemes.
Com veuen la política d’incorporació de creadors a Eva?
M: Per mi és un pas a mitges.
O: S’està fent bé per intentar arribar a nous públics, ja s’hauria d’haver fet fa temps.
M: Format com La Turra són un encert.
O: A la vegada, erren en algunes de les persones que agafen perquè fan molt contingut en castellà a les seves xarxes socials personals. És una mica la crítica que feia la Juliana Canet.
I: S’hauria d’haver apostat més crear referents catalanoparlants que no apostar per gent que ja té seguidors en castellà. Tenim gent de sobres: hi ha la Maria Vallespí, la Berta Aroca, el Berti…
M: Les oportunitats més grosses a vegades es donen a gent que fa servir el castellà a les xarxes. És una mica provincià en aquest sentit. A part, jo faria una altra cosa que és finançar directament creadors perquè facin contingut des del seu propi canal. Seria millor que no pas d’encaixar-ho tot en un canal tradicional. La gent va més a buscar la persona que no el mitjà.
Són un pòdcast eminentment barceloní. Creuen que té remei la ciutat?
M: El remei per Barcelona passa pel retorn de l’acció directa. Hem de fer un grupet i quedar amb molts pots de silicona i bloquejar tots els Airbnb de Barcelona i fer un parell o tres de barricades.
I: Barcelona està en un punt de no retorn o en el que falta molt poc perquè la situació sigui tant insostenible que acabi petant d’alguna manera. La ciutat ja té històries d’haver arribat a un punt de crisi tan gran que acaba petant. La Setmana Tràgica o altres esdeveniments. Ara mateix, específicament en el tema de l’habitatge, som en aquest punt. Espero que algun dia la gent la gent, en comptes de marxar de la ciutat -i no en puc dir rendir-se, perquè els entenc perfectament- digui que no vol marxar i miri de solucionar-ho com sigui. Espero que això passi per posar cola a panys i a molts llocs.
M: El PSOE és a punt de fixar el preu dels lloguers en base al preu actual, que ja són uns preus infladíssims que ens fan gastar més del 70% del sou. No ha de trigar molt un nou punt de bullici social.
I: A little bit of Urquinaona.
M: La lluita és el motor de la història. Ho deia un professor nostre d’història.
Un professor anomenat Karl Marx?
M: Era d’extrem centre.
I: Hi ha un personatge del programa, en Joan Del Mig, que és una paròdia seva. Ens l’estimem molt, però no es mullava en res.
O: La solució de Barcelona se’ns escapa de les mans. Estem en un punt tan avançat de turistificació, de gentrificació i de preus del lloguer que anem massa tard. En el marc en què vivim, és complicat posar-hi remei.
Com se situa un jove barceloní davant d’això?
O: És desesperant. Hi ha un preu de l’habitatge que no et permet emancipar-te i, per tant, t’expulsa de la ciutat. Després, passeges per pels carrers i sents que la ciutat no és teva. A la major part dels barris, ni el comerç ni l’oferta està feta per tu.
I: No et sents a casa, sents que ets en una mena de parc temàtic on no hi ha res amb el que et puguis identificar.
O: I estimem molt Barcelona, però jo no em plantejo un futur a Barcelona si les coses segueixen així.
M: Vols una solució? La meitat de les oficines buides del 22@, que es van fer per especular, les agafes i en fas habitatges socials. I “exprópiese”. Viure a Barcelona i ser d’esquerres i catalanista et fa dir “exprópiese”de manera constant.
Al pòdcast sempre fan triar als convidats entre Xavier Trias i Jaume Collboni. Què hi diuen?
I: La resposta sempre és Trias.
O: Com a mínim és independentista.
I: El tema és que la pregunta és trampa perquè els dos són de dretes. Un, com a mínim, vindrà de cara i em parlarà en català. Prefereixo aquest, que ja me n’ocuparé d’ell després, que no el que va per l’esquena, minoritza la llengua i em fotrà igual en l’aspecte econòmic.
M: I, en un combat a mort, pots guanyar abans a Trias que no pas a Collboni. Si has de ser pràctic…
O: Amb un comparteixes alguna cosa en l’eix nacional. Però, evidentment, no triaríem a cap dels dos. No volem que aquest sigui el titular.
M: Tan li fa, si al final pactaran els dos.
Com és que darrerament han polemitzant amb Jordi Évole?
I: Representa el fet d’allunyar tot el que és catalanitat de la gent de classe obrera. És una persona que diu ser molt més d’esquerres del que és. I és una persona més espanyola que el pal de la bandera. I això va relacionat amb negar la catalanitat. Ja no és que tinguem opinions diferents, es que ell va en contra de promocionar el català, més encara en aquestes zones on és més difícil fer entrar la llengua.
O: Representa un paio que apuntala l’estat, com seria l’espai dels comuns o el PSC. Et diran que per ser independentista ets menys revolucionari, quan ells estan sent més part del sistema que ningú.
M: Jordi Évole, en concret, és una persona que va de barri i diu que encara viu a Cornellà, quan deu tenir una casa ben moblada. Jo crec que Jordi Évole no ha trepitjat barri en dècades. Se l’ha menjat el personatge. Va començar amb un missatge coherent i després s’ha perdut entre col·legues, consignes, l’èxit i la fama.
I: I s’ha apropiat molt del discurs de barri quan mai ha predicat amb l’exemple. Sabem veure una persona que va del que no és a l’instant. Ell va de ser molt de barri, però no crec que hagi baixat de la Diagonal en vint anys.
M: Queda un dia amb els Estopa, canta amb ells i se’n torna a casa.
O: Ve molt del programa de l’Ustrell on va dir que no hi havia problema en espanyolitzar TV3 per arribar a més gent. Quan només hi ha un canal en català i la resta són en castellà. D’una banda això minoritza el català encara més i, a banda, ve de pensar que la gent que no és catalanoparlant no pot entendre el català i per tant és inferior. És un discurs que va en contra del que ell defensa.
Al programa fan servir una radicalitat verbal significativa. És tal com són o és un recurs humorístic?
M: És un recurs humorístic fins que no ho sigui. És a dir, al final, faig servir aquest to més radical per canalitzar una mica les frustracions que em provoca el món polític o les frustracions personals. Després, en una manifestació potser aniria més cohibit. O no. Però, al pòdcast deixo anar les barbaritats que dic per la impotència de nou veure un futur clar, de veure com la teva cultura i llengua desapareix, de com el teixit veïnal desapareix. Hi ha part de la cultura punk del “no future” que ens empeny a fer el pòdcast.
I: Més aviat és una caricatura. Nosaltres som així, però és cert que en algun moment exagerem. Si algú ens fes seure i parlar seriosament, no ho faríem així.
M: Potser no aniríem amenaçant de portar gent presumptament a l’Arrabassada.
I: Els tres tenim un discurs que, quan arriba l’hora de fer un debat, podem donar raons. Però, al final és un programa d’humor.
O: La gent sap que no afusellaríem ningú.
De moment, tot bé amb l’Audiència espanyola?
M: De moment sí. Fins que ens descobreixin. Si hi ha gent catalanista d’aquesta de “ni un paper a terra” que s’escandalitza, que agafin un tall de Es la mañana de Federico o de Telemadrid i que vegin que allò també és violència.
O: I el aquest cas real, no com la nostra que és humorística.
I: Negar la violència en tots els aspectes també ho trobo una mica infantilista. Ho parlàvem al pòdcast de la CUP. Ells diuen que dissoldrien la Brimo. Però, quan vingui una massa de 200 feixistes amb bats de beisbol i ganivets, què faran? Posar un lliri a la pistola no fa res. Quan l’altra part demostra ser tant violenta i amenaçant, tu has de poder respondre amb les mateixes cartes.
M: La policia dona per un episodi que caldria fer.
Comencen el pòdcast dient “un pòdcast per tots els Països Catalans”. És una proclama a l’aire o és un compromís?
I: És una declaració d’intencions en tota regla. Ja vam anar a Andorra a fer un programa amb la Clàudia Bunny i hem anat a Mallorca a un esdeveniment de creadors de contingut en català. Crec que tots ens hem de començar a emmarcar en això, no som creadors de Catalunya, som creadors dels Països Catalans. Jo vull que el meu contingut arribi a una persona d’Alcoi i a una de Pollença, del Pas de la Casa o de Perpinyà.
M: És una realitat, a més. Tenim oients que ens escolten des de la Plana Baixa o Mallorca.
I: Volem anar a fer un programa a València, a les Balears, a la Catalunya Nord. Som barcelonins i també intentem desmarcar-nos del centralisme. A més, escoltem gent com el Cabrafotuda que és valencià, el Cas Horrach que és de Mallorca, la Clàudia Bunny…
M: L’altre dia escoltava el Tabac i Sobrassada, també. I de Catalunya també, els de Deus i Simis estan molt bé.
I: La gent ha de sortir de la bombolla de consum en castellà i veure que aquí hi ha creadors iguals o millors.
O: Lingüísticament és el nostre marc. Compartim referents, cultura i llengua. A banda, hi ha una crítica a fer als creadors catalans que es creuen el melic del món i no tenen en compte altres realitats. En canvi, els valencians sempre tenen un ull posat a Catalunya. Nosaltres, en canvi, no tenim els ulls posats ni al País Valencià ni a les Balears. A Catalunya no ens hem de creure els únics éssers de llum dels Països Catalans.
M: I tampoc no centrar-nos en Barcelona.